Avui: 08:30-21:00 676 993 881 938 963 825 676 993 881
Temps de lectura 5 min.

DEFINICIÓ:

La malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) és definida com una malaltia freqüent que es pot prevenir i tractar, es caracteritza per una limitació persistent al flux aeri, que normalment és progressiva i s’associa a una resposta inflamatòria accentuada i crònica de les vies respiratòries i els pulmons en front l’exposició a partícules o gasos nocius. Els símptomes més destacats són dispnea, tos crònica i expectoració crònica.

El factor de risc més relacionat amb la MPOC és el tabaquisme, altres factors serien la contaminació ambiental, la contaminació en ambients tancats o els dits factors ocupacionals, relacionats amb determinats posicions laborals en ambients amb elevats nivells de partícules o gasos nocius.

QUANTES PERSONES LA PATEIXEN:

La prevalença de MPOC a Espanya en adults s’estima del 10,2% es preveu que la prevalença augmenti degut a l’augment de l’esperança de vida i al augment de la prevalença entre la població femenina fumadora.

Al 2013 la MPOC va ser la sisena causa de mort a Espanya, la quarta causa de mort entre els homes i la desena entre las dones.

SÍMPTOMES I DIAGNÒSTIC:

Els símptomes (tos, expectoració i dispnea) i signes de la MPOC són inespecífics i comuns a altres malalties tant respiratòries com no respiratòries, pel que és difícil per realitzar el diagnòstic i establir la gravetat, i això comporta un important infradiagnòstic.

  • La bronquitis crònica és l’afectació clínica fonamental a la MPOC. Un pacient pateix bronquitis crònica si presenta tos i/o expectoració durant més de tres mesos a l’any, dos anys consecutius, en absència d’altres causes que puguin explicar-ho.
  • La dispnea limita les activitats que requereixen esforç físic i, si és intensa, les activitats del dia a dia resulten ser molt complicades. La dispnea d’esforç és el paràmetre que millor es relaciona de forma individual amb la percepció de la qualitat de vida. Aquest símptoma sempre està present en etapes avançades de la malaltia i dóna lloc a una limitació de les activitats de la vida quotidiana. Inicialment la dispnea és d’esforç, però progressivament aquesta dispnea es va accentuant fins que els pacients perden la seva autonomia, desenvolupant-se un grau sever de invalidesa, amb les conseqüents alteracions físiques i emocionals. És per això que una de les principals finalitats del tractament farmacològic i rehabilitador sigui buscar estratègies per alleugerir-la.

És molt important la detecció en estadis precoç, així como l’abandó de l’hàbit tabàquic, per millorar el pronòstic de la malaltia.

L’elevat número de casos existents de pacients sense diagnosticar, i el fet de que la majoria dels que es diagnostiquen ja es trobin en estadis avançats, provoca que, degut al caràcter progressiu i poc reversible de la malaltia, la MPOC presenti una elevada morbiditat, així com un elevat cost assistencial. Per tots aquests motius és necessari i imprescindible un diagnòstic precoç.

L’espirometria és la prova fonamental en la detecció precoç de la MPOC, és una tècnica senzilla, barata, reproduïble i objectiva.

Per evitar el retard en el diagnòstic es planteja des de diferents societats científiques un cribratge general en la població amb els següents criteris:

Persones majors de 40 anys, que tinguin factors de risc, com exposició a fum de tabac (>10 paquets/any), i que presentin símptomes compatibles amb la malaltia (tos, expectoració, dispnea de esforç).

Comorbiditats:

De totes elles, i encara que la incidència descrita ha sigut variable en diferents estudis, les que més freqüentment semblen associar-se a la MPOC són la hipertensió arterial, la diabetis, la malaltia arterial coronaria, la insuficiència cardíaca, las infecciones respiratòries, el càncer, l’anèmia i la malaltia vascular perifèrica.

És important tenir una visió conjunta de totes les comorbiditats que acompanyen al pacient amb MPOC. Amb això s’aconseguirà valorar, diagnosticar i tractar amb major precisió als pacients, així com ajustar les seves expectatives en termes de qualitat de vida.

Les comorbiditats són freqüentes en pacients hospitalitzats amb una exacerbació de la MPOC, i es relaciona amb el pronòstic a curt termini. S’han de considerar i tractar per millorar la supervivència dels pacients amb MPOC.

Exacerbacions:

Les exacerbacions són considerades un element clau en la història natural de la MPOC, destacant el fort impacte sobre l’estat de salut dels pacients, les seves repercussions extrapulmonars i influència sobre la progressió de la malaltia. A més, generen una gran càrrega assistencial, un cost sociosanitari elevat, així com una disminució de la qualitat de vida a mig i llarg termini, a l’igual que un increment en la mortalitat dels pacients.

Es considera com l’augment sostingut dels símptomes (volum de l’esput, purulència, dispnea, tos, febre) que fa necessari un canvi en el tractament.

TRACTAMENT I MESURES HIGIENICODIETÈTIQUES:

Els objectius del tractament de la MPOC són els següents:

- Reduir els símptomes crònics.

- Reduir la freqüència i gravetat de les aguditzacions.

- Millorar el pronòstic.

Per aconseguir-ho s’han d’implementar varies mesures generals:

- Abandó de l’hàbit tabàquic.

- Alimentació.

- Activitat física.

- Tractament dels símptomes.

- Tractament de les comorbiditats.

- Vacunació.

En el tractament, la via inhalatòria és la via d’administració d’elecció pel tractament de la MPOC. S’aconsegueix major eficàcia amb dosis menors a les necessàries que amb l’administració per via sistèmica, amb el consegüent descens d’efectes secundaris.

Els inhaladors són els pilars en el maneig de les malalties respiratòries com per exemple la MPOC, però el principal problema és que el seu ús requereix d’ una bona tècnica per tal que siguin efectius i un major control de la malaltia.

L’ús correcte dels dispositius és un dels aspectes més importants que s’han de tenir en compte per avaluar el progrés del tractament de les malalties respiratòries i es recomana la importància d’avaluar la tècnica de inhalació per millorar l’eficiència de l’administració de fàrmacs.

Un altre aspecte molt important és l’adherència al tractament, alguns factors que influeixen són:

  • La negació de la gravetat de la malaltia o negació de la malaltia.
  • Apreciació limitada del valor de la farmacoteràpia.
  • Efectes adversos o preocupacions sobre els efectes adversos.
  • Preocupació per convertir-se en una persona farmacodependent.
  • Falta de confiança en la capacitat per seguir les pautes de medicació.
  • Falta de motivació positiva i incentius per canviar el comportament.
  • Preocupacions sobre l’estigma social associat a la presa de medicaments (haver d’utilitzar inhaladors li pot causar vergonya).
  • L’ús d’inhaladors. Sol presentar una menor adherència que la teràpia per via oral.
  • Falta d’habilitat per coordinar la inhalació i la respiració amb l’ús de inhaladors de cartutx pressuritzat o falta de força per inhalar en el cas de inhaladors de pols seca.

Escriu un comentari

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s'apliquen la Política de Privadesa de Google i els Termes de servei.
*Camps obligatoris