La diabetis és una malaltia perllongada (crònica) en la que el cos no pot regular la quantitat de sucre circulant en sang.

Causes

La insulina és una hormona produïda pel pàncrees per controlar el sucre en la sang. La diabetis pot estar causada perquè aquest òrgan no produeix suficient quantitat de l’hormona, o bé perquè el pacient en qüestió té el que s’anomena resistència a la insulina.

Per comprendre la diabetis, és important tenir en compte el procés “normal” pel qual l’aliment es transforma i s’empra en l’organisme per obtindré energia.

1. Una vegada el mengem, l’aliment es digereix i absorbeix en l’intestí, seguidament,
2. El sucre (en forma de  glucosa) entra al torrent sanguini, aquest serà una font d’energia (calories) pel cos.
3. En aquest moment el pàncrees produirà insulina, encarregada de transportar aquesta glucosa circulant cap al múscul, el greix i altres cèl·lules, on s’emmagatzemarà fins el moment de ser utilitzada.

Les persones amb diabetis: presenten nivells alts de sucre a la sang ja que el seu cos no “sap” mobilitzar-lo fins el múscul i les cèl·lules adiposes (greix). El fetge de les persones diabètiques produeix massa glucosa que va a parar a la sang. Pot donar-se el cas que el pàncrees no sintetitzi suficient insulina o bé que les cèl·lules no l’aprofitin de manera òptima (o les dues coses simultàniament).

Tipus de diabetis

Diferenciem, principalment, dues variants d’aquesta malaltia segons les causes i els factors de risc que presenta cadascun.

• Diabetis tipus 1: és la menys freqüent, es presenta a qualsevol edat però normalment es diagnostica en nens, adolescents o joves adults. Els pacients d’aquesta malaltia tenen un pàncrees que no produeix insulina (o en produeix molt poca). El motiu és que les cèl·lules del pàncrees deixen de “treballar”. Són necessàries injeccions diàries d’insulina.
  Es desconeix exactament perquè no es sintetitza suficient quantitat de l’hormona.
• Diabetis tipus 2: és més freqüent i quasi sempre apareix en edats més avançades. Últimament, però, a causa de les altes tasses d’obesitat, s’està començant a diagnosticar en nens i adolescents (no totes les persones que tenen diabetis d’aquest tipus són obeses però és un factor de risc). És possible que una persona amb aquesta malaltia no sàpiga que la pateix. El que ocorre en aquest cas és que el cos resisteix la insulina i no la fa servir com hauria en situació ideal.
• Hi ha algunes persones que pateixen una diabetis que no es pot incloure en cap dels dos tipus nombrats.
• L’anomenada Diabetis gestacional és el nivell alt de sucre que apareix en qualsevol moment de l’embaràs d’una dona que no té diabetis.

Tot i no ser una malaltia tècnicament hereditària, si un familiar pateix diabetis, s’incrementen les probabilitats de patir-ne.

Símptomes

Un nivell elevat de sucre pot provocar, entre d’altres:

• Visió borrosa
• Set excessiva
• Fatiga
• Ganes freqüents d’orinar
• Gana
• Pèrdua de pes

Com la diabetis tipus 2 es desenvolupa lentament, algunes persones amb el nivell en sucre elevat, no presenta símptomes.

En canvi, els símptomes de la diabetis tipus 1 es desenvolupen ràpidament i les persones es poden trobar en molt mal estat en el moment de diagnosticar-se.

Al cap dels anys, aquesta malaltia pot suposar problemes seriosos que es coneixen com a complicacions, s’inclouen:

• Problemes oculars, dificultat per veure, sensibilitat a la llum i ceguera.
• Úlceres i infeccions en la cama o el peu que, en cas de no tractar-se poden suposar una amputació de l’extremitat.
• Danys en els nervis que causen dolor, formigueig, pèrdua de la sensibilitat, problemes digestius i disfunció erèctil.
• Problemes renals com insuficiència.
• Augment de la probabilitat de patir un atac cardíac o accident cerebrovascular (ictus)

Proves i exàmens diagnòstics

Un anàlisi d’orina pot mostrar els nivells de sucre a la sang, però no serà suficient per diagnosticar la malaltia.

Es pot sospitar de diabetis a partir d’un nivell superior de 200mg/dl (11mmol/L). per confirmar el diagnòstic s’haurà de realitzar, com a mínim, un dels següents exàmens.

• Glucèmia en dejú: es diagnostica diabetis si el nivell de glucosa en sucre és de 126mg/dL o superior en exàmens realitzats en dies diferents. Nivells entre 100 i 125 indicaran l’anomenada alteració de glucosa o pre-diabetis, el que suposa un factor de risc per la diabetis tipus 2.
• Hemoglobina A1C: el normal és tenir una quantitat menor de 5,7% d’aquesta substància. Ens trobarem en situació de pre-diabetis entre un 5,7 i 6,4% i podrem considerar que una persona és diabètica en presentar valors superiors al 6,4%.
• Prova de tolerància a la glucosa oral: diagnosticarem un pacient diabètic si el seu nivell de glucosa es de 200mg/dl o superior al cap de 2 hores d’haver pres un preparat especial que conte 75g de sucre. Aquesta prova la realitzem per diagnosticar diabetis tipus dos.

Es recomanen proves de detecció de diabetis tipus 2 en persones que no presenten símptomes, com per exemple:

• Nens amb sobrepès que pateixin altres factors de risc a partir dels 10 anys.
• Adults amb sobrepès (considerat aquest un índex de massa corporal de 25 o superior) i que tinguin altes factors de risc com ara la pressió arterial elevada o tenir familiars diagnosticats.
• Dones amb sobrepès i pressió arterial elevada que desitgin quedar embarassades.
• Adults majors de 45 anys, repetint-se cada 3 anys o abans si la persona presenta factors de risc.

Tractament

La diabetis de tipus 2, en algunes ocasions, es pot contrarestar amb variacions en l’estil de vida, com per exemple una baixada del pes a través d’exercici i dieta equilibrada. (Una opció més extrema serien les intervencions quirúrgiques sota criteri mèdic per disminuir el pes).

Actualment no trobem una cura per la diabetis de tipus 1 (excepte transplantament de pàncrees o cèl·lules productores d’insulina) .

El tractament de la diabetis, sigui del tipus que sigui, consisteix en una adequada nutrició i activitat física, acompanyats de la medicació corresponent per controlar els nivells de sucre en sang.

Totes els pacients de diabetis haurien de rebre una informació adequada i un suport a l’hora de tractar amb aquesta malaltia.

Controlar el sucre en sang, el colesterol i la tensió arterial ajuda a reduir el risc per malalties renals, oculars, del sistema nerviós, atacs cardíacs i ictus.

Per prevenir les complicacions a llarg termini, es recomanen visites periòdiques (2-4 vegades l’any) en les que s’avaluï la condició del pacient.